Vicenç Arnaiz Llicenciat en Psicologia. Treballa a l'Equip d'Atenció Primerenca de Menorca.

[hr]   [hr] “FAMILIARITZAR”

  Publicat al diari “Menorca” 07 11 2014 La vida en família no pot assemblar-se a la sala de trànsits dels aeroports on s’estan els viatgers des de l’arribada del seu vol fins la sortida del que enllaça La vida en família no pot quedar reduïda a un “mentrestant”, ni a un temps d’espera entre l’escola i els extraescolars, ni a “un passar la setmana fins que torni dissabte i diumenge”, ni a un organitzador de cangurs i de transports. Molt menys pot ser la família un temps d’espera fins que “tornin grossos”. “Familiaritzar”, “fer família”, té a veure entre moltes altres coses amb la satisfacció de les necessitats bàsiques: l’aliment, la seguretat, els vincles, l’afecte i els sentiments , la salut,…

La vida “familiaritzada” és ben peculiar perquè no es tracta d’un servei sinó que en el territori familiar és quasi més essencial menjar plegats que l’aliment ingerit. Ser comensal és un detonant pels sentiments d’acceptació i pertinença al grup. Per açò als menuts els atreu tant menjar al plats dels altres, menjar tots del mateix plat. La criança senyala els interlocutors del vincle i defineix l’estil de les seguretats o inseguretats afectives bàsiques.

La selectiva evolució genètica ha fet que compartits taula, sofà i bany identifiquem el grup de pertinença i activem els mecanismes genètics d’accedir als codis socialitzants. De fet quan ens entaulem més que alimentar-nos ens esteim proposant el model, els codis, els valors, les estratègies i les dimensions que dibuixen el “ser social” Què difícil és “familiaritzar” a la correguda! Quan anam amb preses massa sovint sol ser perquè creim que les coses importats passen fora de casa, inclús fora de la família. Quin error i quina llàstima! . Llavors ens precipitam en immediateses i ens governen les peripècies.

Amb presses desatenem el que està succeint i sobretot ignoram el que ens succeeix. Llavors obstinats amb “l’ara mateix” acaba desapareixent-nos el present. Frisosos i sense present resulta impossible ser conscients del que ens vincula al passat i saber com adreçar-nos al devenir. Les precipitacions familiars freqüents ens deixen, perduts i sense rumb, en mans del desfici i l’ansietat. Per açò “familiaritzar” és familiaritzar-se amb la quietud i la serenor.

En família no cal envasar emocions ni narracions perquè sempre les hi trobes fresques. “Familiaritzats” aprenem el que ningú abans sabia perquè potser les coses més importants només es poden aprendre junts. “Familiaritzar” té a veure amb educar per contagi, amb practicar la conversa més que la pronúncia, amb “fem-ho junts” més que amb donar instruccions, amb deixar aprendre més que amb alliçonar, amb provocar fam de inquietuds més que amb demanar respostes, amb descobrir i viure el misteri més que amb llistar evidències…

Pe açò quan pensam l’educació en termes familiars és precís que pensem què feim, com ho feim, com som, com ens relacionam, de què rallam, què miram… No sempre és fàcil el que s’ha de viure i a vegades és molt difícil. Inclús excepcionalment s’han d’afrontar situacions extremes.

És en família que es descobreix que la imprescindible cura d’hom mateix és també la cura del altres. És en família que “familiaritzam” les necessitats dels altres i que descobrim que la millor forma de cuidar-se inclou cuidar-nos els uns dels altres. És en família que ens empeltam el coratge per deixar-nos d’ocurrències i pretendre la utopia. Si algú en dubte que miri per la finestra. Vicenç Arnaiz Publicat al diari “Menorca” 07 11 2014